L’entrevista de David Broncano a Santiago Abascal aquest dilluns a La Revuelta de La La 1 havia de ser una de les converses televisives més incòmodes de la temporada. I ho va ser, però probablement per motius diferents dels que molts espectadors esperaven. La conversa amb el líder de Vox va arrasar amb un 31,9% i 589.000 espectadors a Catalunya (33,6% a Espanya), va trobar un escenari molt més favorable del que és habitual al programa.
Broncano va evidenciar les dificultats de sortir de la seva zona de confort quan té al davant un polític que no comparteix el seu univers ideològic. El primer problema va aparèixer abans que comencés l’entrevista. El programa va acceptar que l’equip d’Abascal s’encarregués de gestionar el públic a través d’una agència, després que Vox expressés el temor que els espectadors habituals de La Revuelta poguessin dificultar la conversa. Una decisió que va comportar la cancel·lació d’assistències que ja estaven confirmades.
Broncano ho va explicar obertament, però també va acabar reconeixent que no estava del tot satisfet amb el resultat. I tenia motius per estar-ne preocupat: el públic va rebre Abascal amb crits de «president» i va aplaudir gairebé totes les seves intervencions.
Un públic a mida que va condicionar l’entrevista
Aquest és, probablement, l’aspecte més qüestionable de tota la nit. La Revuelta va renunciar a un dels elements que defineixen la seva identitat: la complicitat amb el seu públic habitual. No es tractava de garantir que Abascal fos rebut amb hostilitat, sinó de mantenir unes condicions mínimament representatives i independents de l’entrevistat.
El mateix Broncano va acabar admetent que els aplaudiments unànimes podien donar una imatge distorsionada de la realitat. Si les opinions del líder de Vox rebien una aprovació constant, semblava que quedaven validades per una part de l’audiència que no necessàriament representava el conjunt dels espectadors.
La qüestió és especialment delicada en una televisió pública. Un candidat electoral no hauria de poder condicionar qui seu entre el públic quan participa en un programa d’entrevistes. La independència del format és tan important com la llibertat de l’entrevistat per defensar les seves idees.
Abascal ho aprofita per projectar una imatge més moderada
Durant la conversa, el líder de Vox va optar per un discurs força més contingut del que acostuma a utilitzar en altres escenaris. Va parlar de l’habitatge com el principal problema del país, va defensar la creació d’habitatge públic i va assegurar que no té cap problema amb les energies renovables ni amb el reconeixement de la violència que pateixen les dones.
Ara bé, darrere d’aquestes afirmacions hi havia missatges polítics molt més profunds. Sobre la violència masclista, Abascal va qüestionar les lleis actuals i va insistir que no han aconseguit reduir els assassinats de dones. Broncano va intentar contraposar-hi la importància de les eines legals i del suport institucional perquè les víctimes puguin denunciar.
Però va faltar una cosa fonamental: aprofundir en les alternatives concretes de Vox. Abascal va vincular l’arribada de població estrangera amb les dificultats d’accés a l’habitatge i va responsabilitzar el Govern de bona part de la situació. Una explicació que necessitava més contrast i dades, especialment quan es pretén establir una relació directa entre immigració i encariment dels lloguers.
En una entrevista electoral, no n’hi ha prou amb permetre que un candidat exposi el seu diagnòstic. Cal exigir-li explicacions sobre les solucions que defensa.
La independència de Catalunya i Israel
Per al públic català, un dels moments més significatius va arribar quan la conversa va abordar la relació d’Abascal amb Israel i la qüestió de la independència de Catalunya. Broncano li va retreure que hagués parlat amb representants israelians sobre la independència catalana i no hagués centrat aquelles converses en el genocidi de Gaza.
Era una oportunitat per aprofundir en una qüestió especialment sensible: fins a quin punt la política internacional i les aliances de Vox formen part de la seva estratègia contra el sobiranisme català?
Un dels moments més significatius va arribar quan la conversa va abordar la relació d’Abascal amb Israel i la qüestió de la independència de Catalunya. Abascal, va explicar que havia obtingut garanties que el Govern israelià mai reconeixeria una hipotètica independència catalana. «Hi havia temptacions que la resposta amb Espanya fos aquesta», va afirmar.
«De totes les converses que has tingut amb Israel, cap ha estat sobre el terrible genocidi que hi ha a Palestina», li va retreure Broncano. «Em sembla terrorífic que es produeixi», li va replicar el de VOX. «No has tingut ous a dir-ho», va replicar el presentador, que va acabar disculpant-se pel to. El líder de Vox però, va contraatacar: «Igual tu no has tingut la gallardia de recriminar a l’organització terrorista Hamàs».
La diferència en la resposta del públic va ser especialment reveladora: els aplaudiments a la intervenció d’Abascal van ser molt més contundents que els que havia rebut la recriminació de Broncano. La seqüència va deixar una de les imatges més tenses de l’entrevista i va posar sobre la taula una qüestió que va més enllà del conflicte a Gaza: Abascal va presentar com un èxit polític haver aconseguit que un altre Estat es comprometés a no reconèixer una eventual independència de Catalunya.
Broncano nerviós i sobrepassat
Un altre dels problemes de la conversa va ser la incomoditat del presentador. Broncano va abandonar el seu to espontani i desenfadat que caracteritza el programa i va encadenar intervencions llargues, amb explicacions i reflexions que sovint dificultaven el ritme de l’entrevista. En alguns moments semblava més preocupat per deixar clara la seva posició personal que per aconseguir que Abascal concretés les seves respostes.
Això, va donar al líder de Vox l’oportunitat de presentar-se com un interlocutor més tranquil i serè. Fins i tot va aprofitar per demanar disculpes a Broncano pels atacs del seu partit relacionats amb el seu contracte a RTVE. Però el moment més revelador va arribar quan el presentador va expressar els seus dubtes sobre haver acceptat el públic gestionat per Vox. Broncano va admetre que aquella situació podia fer semblar que les opinions d’Abascal tenien un suport social unànime que no era real.
Una oportunitat perduda per a la televisió pública
L’entrevista deixa una reflexió que va més enllà de Broncano i Abascal. La televisió pública ha de donar veu a tots els representants polítics amb criteris de pluralitat, però això no significa renunciar a les seves pròpies regles ni a l’exigència periodística. Donar veu a Vox no és el problema. El problema és permetre que el convidat condicioni les circumstàncies en què serà entrevistat i que, un cop davant les càmeres, les seves afirmacions no trobin prou contrast.
Abascal va aconseguir una aparició en un dels programes de més projecció de TVE, amb un públic que li va ser favorable i un format que, per moments, semblava haver perdut la seva personalitat. Broncano, en canvi, va quedar sobrepassat i va fer evident les seves mancançes com a entrevistador.
Tant és així que al final de la conversa, Abascal va acabar de reematar Broncano quan aquest li va dir que no li desitjava sort a les eleccions del 29-N. El de Vox li va respondre: «Doncs jo a tu sí, perquè la necessitaràs». El presentador visiblement molest li va replicar: «Per què la necessitaré?». «De tant en tant em surt el costat còmic… que és el que avui t’ha faltat», li va etzibar Abascal.
La lliçó per a La Revuelta és clara: la pluralitat no consisteix a posar tothom davant les càmeres en les condicions que exigeix, sinó a entrevistar tothom amb les mateixes garanties d’independència i exigència.
