Vagi per davant que una televisió que acaba de néixer cal donar-li una mica de marge. Les primeres emissions sempre tenen alguna cosa de funció d’estrena: els mecanismes encara grinyolen, els engranatges no acaben d’encaixar i les costures, per molt que es dissimulin, acaben sortint. És normal. I en això cal dir que La Séptima mereix temps. Però una cosa és donar-li temps i una altra és estalviar-li les preguntes incòmodes.
La principal és, al meu entendre, fonamental i força senzilla: què aporta de nou?
Quan va aparèixer laSexta, el 2006, hi havia una voluntat clara d’alterar el paisatge televisiu. Nous formats, nous codis, una altra manera d’entendre l’entreteniment i la informació. No tot va funcionar, però hi havia una ambició, una intuïció televisiva i ganes de no assemblar-se a ningú.
«Un plató-tertúlia, opinió, rèplica i contrarèplica. La televisió de sempre«
I ara arriba La Séptima. Una redacció d’estètica industrial, pantalles gegants, escenografia contemporània i una posada en escena que sembla anunciar una gran revolució. Però, quan apartem el decorat, què hi trobem? Un plató-tertúlia, opinió, rèplica i contrarèplica. La televisió de sempre, amb una capa de pintura i nous personatges que, si els mires sense volum, de vegades semblen sortits de Sálvame, però ara parlant de política.
Seria injust no reconèixer que hi ha redactors al carrer, reporters que surten a buscar històries i un desplegament de professionals que cal posar en valor. També sembla que hi ha voluntat de fer temes propis. Propostes com les de Sobrelamesa, amb l’actualitat quotidiana i la desinformació com a eixos, o La Diana, amb una mirada social, apunten en aquesta direcció. I això és positiu.
«Hi ha molta brutícia política per explicar, però no sempre hi ha una voluntat d’anar més enllà de l’escàndol»
Però aquí és on cal fer una distinció: tenir temes propis no vol dir necessàriament fer periodisme transformador. De moment, molts dels assumptes que ocupen la cadena semblen més vinculats a les misèries dels partits, les polèmiques polítiques, els retrets i les contradiccions dels adversaris que no pas a qüestions capaces de transformar la vida de la gent. Hi ha molta brutícia política per explicar, però no sempre hi ha una voluntat d’anar més enllà de l’escàndol.
I és una llàstima, perquè hi ha una oportunitat. Tant de bo aquesta voluntat de sortir al carrer i de generar continguts propis acabi convertint-se en periodisme més profund: investigacions, històries que destapin realitats desconegudes, seguiment dels problemes després del primer impacte, dades, documents i veus que normalment no troben espai. No només explicar què ha fet malament un partit, sinó per què passa, qui se’n beneficia i com afecta la vida de les persones.
Hi ha una diferència entre anunciar un gran equip de reporters i tenir un gran equip de periodisme. No és ben bé el mateix. El reporter va a buscar la notícia; el periodista, a més, l’interroga, la contrasta, la posa en context i, si cal, la posa en dubte.
El periodisme necessita cuina. I foc lent. Necessita hores, fonts, documents i preguntes que incomoden. No tot es pot servir a l’instant, ni tot el que passa mereix una tertúlia d’urgència. Però sembla que els nous temps han decidit que la velocitat és una virtut i que la immediatesa ja fa la feina de la profunditat.
«No s’hauria de confondre una alternativa política amb una alternativa periodística«
Hi ha, a més, una qüestió de fons. La Séptima neix també amb una vocació de contrapès, com una alternativa mediàtica davant els temps polítics que poden venir. Una mena de trinxera preventiva, una reserva de relat per si el paisatge polític i comunicatiu fa un tomb. És una intenció legítima. Però no s’hauria de confondre una alternativa política amb una alternativa periodística. Una cosa és tenir una causa; l’altra, tenir un model, o un mètode, si voleu. I el periodisme no es mesura per la bondat de les conviccions, sinó per la capacitat de posar-les a prova.
La paradoxa és que La Séptima es reivindica en nom del periodisme mentre confia bona part de la seva programació a la tertúlia permanent. Aquella litúrgia tan nostra en què cinc persones seuen al voltant d’una taula per explicar-se, amb més o menys vehemència, allò que ja saben. El soroll de sabre convertit en contingut. Una fórmula que ja hem predicat extensament a les ràdios i televisions de Catalunya. La confrontació com a substitut de la narració.
I potser aquí hi ha el problema. Parlem molt de periodisme, però cada vegada li deixem menys espai. El buidem de preguntes i l’omplim de respostes. Respostes immediates, contundents, sovint prefabricades, fins i tot abans d’haver acabat d’entendre la pregunta. I així, a poc a poc, el periodisme es va morint. No per falta de veus, sinó per excés de certeses.
«Caldrà veure si és capaç d’oferir alguna cosa que no hàgim vist abans»
Potser la diferència és que aquesta vegada tot es fa des del costat moralment correcte de la història. Però la bona consciència no és un format televisiu. I creure que tens raó tampoc no vol dir que tinguis una bona idea.
La Séptima té temps per trobar una veu pròpia. Caldrà veure si, més enllà de la voluntat política, de la posada en escena i de les polèmiques del dia, és capaç d’oferir alguna cosa que no hàgim vist abans. Si és capaç de convertir els temes propis en periodisme que expliqui, aprofundeixi i, sobretot, serveixi per entendre i transformar la realitat.
Perquè setena ja ho és. I cal felicitar-los per les audiències. Ara falta que sigui diferent. I que algun dia els puguem felicitar també per la qualitat i la diferència dels continguts.
