Hi ha audiències que són alguna cosa més que una estadística. Són un diagnòstic. I, de vegades, un avís que ja no es pot despatxar amb les explicacions de sempre. Les dades d’audiència d’ahir haurien de fer reflexionar, i molt, els responsables de TV3. La hora de La 1 va assolir un 25,9% de quota de pantalla a Catalunya. Els matins es va quedar en un 9,7% a TV3 i un 3,1% al 3/24. Si entrem en el detall, encara hi ha una dada més eloqüent: el programa de La 1, conduït per Silvia Intxaurrondo, va arribar a un pic del 38,8% de quota a les 9.19h del matí.
La fotografia és difícil d’esquivar. La televisió pública espanyola congrega una quarta part de l’audiència catalana, mentre que la televisió pública del país amb prou feines aconsegueix reunir una desena part amb el seu programa matinal. En termes absoluts, parlem d’uns 30.000 espectadors per a TV3, als quals caldria afegir-ne uns 10.000 del 3/24. No és una davallada anecdòtica. És una pèrdua de centralitat.
Durant els darrers anys hem anat construint una explicació gairebé axiomàtica: la televisió matinal ha mort. Els espectadors han emigrat cap a YouTube, les plataformes, els pòdcasts i les xarxes socials. El consum s’ha atomitzat, els hàbits s’han transformat i la televisió lineal ha deixat de ser aquell gran punt de trobada de la ciutadania. És una explicació plausible si voleu. Però incompleta.
Perquè hi ha una dada que la posa en qüestió: a la mateixa hora, al mateix territori i en el mateix ecosistema audiovisual, La Hora de La 1 obté resultats extraordinaris. Per tant, potser no és que el públic hagi desertat de la televisió matinal. Potser és que ha desertat de la nostra. La diferència no és menor. Una cosa és assumir que el món ha canviat i una altra, força diferent, és utilitzar els canvis del món per eludir qualsevol autocrítica.
TV3 ja havia demostrat que aquest espai podia ser seu. Els matins de Josep Cuní van esdevenir una referència informativa indiscutible. La darrera temporada amb Cuní com a presentador, Els matins van tenir una mitjana del 21,1% i 117.000 espectadors. No eren només un programa amb una audiència notable: eren un artefacte de centralitat pública. Un espai amb autoritat, personalitat i capacitat d’incidència. Allà s’hi fixaven els temes, s’interpel·laven els responsables polítics i s’articulava una part substancial de la conversa del país.
No es tracta de mitificar aquell període ni d’instal·lar-se en una nostàlgia estèril. Les circumstàncies són unes altres i la competència s’ha tornat extraordinàriament més complexa. Però convindria no confondre l’evolució dels hàbits de consum amb la renúncia a tenir ambició.
Un programa matinal no és una successió de temes previstos a l’agenda, entrevistes de compromís i seccions que compleixen l’expedient. És, abans que res, una proposta editorial. Una manera d’ordenar el món, d’interpretar l’actualitat i de relacionar-se amb els espectadors. Necessita una personalitat reconeixible, un criteri propi, un ritme narratiu i la voluntat d’esdevenir imprescindible.
«Quina centralitat vol tenir TV3 en la vida del país?«
Ariadna Oltra no és Josep Cuní. Ni ha de ser-ho. Però tampoc no n’hi ha prou de canviar el nom que apareix a la pantalla i confiar que la inèrcia d’una marca històrica faci la resta. No n’hi ha prou de ser-hi. Cal tenir alguna cosa a dir. I, sobretot, cal aconseguir que algú vulgui escoltar-la.
La qüestió, doncs, transcendeix els resultats d’un programa concret. Interpel·la el model informatiu de la Corporació, les seves prioritats i la seva concepció de la televisió pública. Quina centralitat vol tenir TV3 en la vida del país? Quin paper vol exercir en la construcció de l’agenda pública? Vol limitar-se a acompanyar l’actualitat o aspira a interpretar-la, qüestionar-la i, quan calgui, incomodar-la?
També convindria revisar la convivència entre TV3 i el 3/24. Perquè sumar audiències no equival necessàriament a multiplicar la capacitat de convocatòria. La fragmentació de l’oferta pot servir per presentar una xifra conjunta més favorable, però no resol per si mateixa el problema de fons: la manca d’un producte prou atractiu per competir en el mercat de l’atenció.
«El matí s’ha convertit en un espai de feblesa«
Una televisió pública no pot confondre distribució amb estratègia, ni acumulació amb influència. La complementarietat entre canals només té sentit quan cadascun aporta valor i tots dos contribueixen a reforçar un mateix projecte editorial. Dues finestres obertes no serveixen de gaire si gairebé ningú no s’hi atura.
Hi ha, a més, una paradoxa que mereix una reflexió específica. TV3 conserva una marca poderosa i una capacitat de convocatòria considerable, com demostren les audiències dels Telenotícies. Però aquesta fortalesa no es trasllada amb la mateixa intensitat a totes les franges. El matí, que havia estat un dels seus grans territoris d’influència, s’ha convertit en un espai de feblesa.
I el problema no és exclusiu de TV3. També hi ha experiències com el Cafè d’idees, a La 2Cat, que han de trobar el seu espai en un ecosistema cada vegada més fragmentat. Però hi ha una diferència que convé observar: la capacitat de generar conversa, de provocar un titular, d’aconseguir que una entrevista transcendeixi la pantalla. En el cas de TV3, massa sovint sembla que l’entrevista es faci amb la tranquil·litat que el convidat ja tindrà el seu tall de glòria al Telenotícies. Com si l’objectiu fos proveir de declaracions els informatius posteriors i no construir un espai amb veu pròpia.
Una entrevista no és una simple operació de recollida de talls. Ha de servir per preguntar allò que ningú no pregunta, per repreguntar quan la resposta és evasiva i per obtenir alguna cosa més que el titular que el convidat ja duia preparat de casa. L’espectador no és ingenu. Distingeix perfectament entre una conversa que busca entendre i una compareixença que busca complir.
Perdre la referencialitat en una franja tan important com el matí no és només perdre espectadors. És cedir capacitat d’incidència en les primeres hores de la jornada, quan es fixa bona part de l’agenda informativa, s’ordena el debat públic i s’estableix la jerarquia dels assumptes que ocuparan la resta del dia. Qui no participa en aquesta primera conversa difícilment podrà aspirar a condicionar-ne la resta.
És cert que una televisió pública no pot supeditar tota la seva raó de ser als índexs d’audiència. El seu mandat incorpora obligacions que no es poden reduir a un percentatge: pluralisme, qualitat informativa, cohesió, llengua i representació de la diversitat social. Però tampoc no pot convertir aquestes obligacions en una coartada per desentendre’s de la seva capacitat d’arribar a la ciutadania.El servei públic no és una dispensa de l’exigència. És, precisament, una exigència més gran.
Potser el més inquietant d’aquest 25,9% no és que La 1 aconsegueixi congregar una audiència tan considerable a Catalunya. És que TV3 pugui acabar normalitzant la seva pròpia feblesa. Que les dades esdevinguin una circumstància meteorològica —avui plou, demà ja farà sol—, que les explicacions substitueixin les decisions i que la resignació es disfressi d’adaptació als nous temps.
Sempre hi haurà una plataforma nova a qui atribuir la responsabilitat. Un canvi d’hàbits, una generació que ja no mira la televisió, un algoritme que ens ha pres els espectadors. El futur és un culpable extraordinàriament convenient: no compareix mai a les reunions de direcció ni a les comissions de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
«TV3 no ha de recuperar el passat. Ha de recuperar l’ambició de ser rellevant«
Però potser ha arribat l’hora de formular la pregunta essencial: si demà al matí un ciutadà vol informar-se, entendre què passa i escoltar veus que l’ajudin a interpretar el món, quina raó té per triar TV3? No quina raó tenia fa quinze anys. No quina raó li atribueix la seva història. Quina raó té avui. Si la resposta no és inequívoca, el problema ja no és estrictament d’audiència. És de projecte.
TV3 no ha de recuperar el passat. Ha de recuperar l’ambició de ser rellevant. No ha de competir amb la nostàlgia, sinó amb el present. No ha de limitar-se a ocupar una franja horària, sinó a conquerir un espai en la vida de la ciutadania. Perquè una televisió pública pot sobreviure amb audiències modestes. El que difícilment pot justificar és la seva centralitat institucional quan ha deixat de tenir centralitat social.
I potser aquesta és la veritable dimensió de les xifres d’ahir: no ens expliquen només quanta gent mira cada cadena. Ens obliguen a preguntar-nos quin paper vol tenir la televisió pública del país en el país que ve. Quo vadis, TV3?.
